Les picabaralles que hi ha entre pares i fills adolescents cada vegada són més elevades, no crec que ho hagi estat sempre, sinó que és un invent modern de les societats d'avui en dia.
El conflicte que patim les famílies catalanes o les que integren noves generacions catalanes, és més concret per la situació del nostre poble. És la realitat del carrer transportada a casa dia a dia, la problemàtica que enfronta dos tipus de mentalitats sota un mateix sostre.
Ells creuen que no som capaços de fer front a qualsevol perill quotidià, sempre tenen aquella necessitat de protegir-nos fins que som adults, o en casos ja extrems per sempre.
Després es queixen, diuen que no ens espavilem prou, o que hem de col·laborar més a casa, que no podem agafar el tren, o bé arribar a casa a la una de la matinada a casa quan és festa major.
No ho entenc, si de veritat volen que creixem de la millor manera, com pot ser que no ens deixin créixer veient el present, la societat que ens envolta, perquè sempre voldran tenir aquell record de quan eren petits i no hi havia cotxes als carrers?
Els temps han canviat i jo crec que d'una manera molt positiva, el que passa és que els pares no estan prou el dia, potser és que no saben veure el present amb bon ull o senzillament hi ha falta de confiança entre nosaltres.
No ho sé, el que sé és que posant tants impediments no aconseguiran mai que puguem ser nosaltres mateixos, sempre serem els que els pares havien estat i així no hi ha manera de tirar endavant.
En fi, tots hauríem de fer un pensament, potser no pensar tant en nosaltres mateixos i deixar que l'evolució segueixi el seu camí.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada